La donació de sang salva vides

Joaquim Verdaguer és pediatra i ens explica aquesta història fictícia però basada en fets reals.

20150614122804_donar_sangreL’Andrea era una nena alegre. Encara no havia complert els dos anys i mirava amb uns ulls verds, grossos i lluents,  tot el nou món que anava descobrint a casa, al carrer, a la llar d’infants…

Un dia, però, alguna cosa va començar a canviar. Els pares la veien menys activa, els educadors de l’Escola Bressol deien que jugava menys al pati… Eren petits detalls que van persistir durant les setmanes següents.

Varen portar-la al metge. Primer una visita, després una ecografia del cor. I un diagnòstic que no havien sentit mai: hipertensió pulmonar primària. Els pulmons no feien bé la seva funció, no eren capaços de transferir correctament l’oxigen a la sang. El pronòstic els va caure com una llosa: no hi havia tractament i l’evolució seria un empitjorament progressiu.

El mateix dia de la prova va ingressar a la Unitat de Cures Intensives. Quan estava en repòs, la capacitat d’oxigenar la sang que encara mantenia li permetia estar aparentment tranquil·la. Però l’evolució va ser ràpida i al cap de pocs dies ja respirava amb molt més esforç de l’habitual i el seu petit cor havia de bategar molt més de pressa per poder portar l’oxigen necessari a totes les cèl·lules del seu cos. La mirada de l’Andrea va esdevenir profunda i trista.

Durant les setmanes següents va anar sent necessari tot el suport tecnològic de la Unitat de Cures Intensives: la intubació, el respirador, les bombes de medicació, la sedació… Només hi havia una solució: un trasplantament de pulmons. Una solució arriscada. No hi havia experiència prèvia en infants tan petits,  i menys amb aquesta malaltia. Però era l’única sortida possible.

Van passar unes setmanes terribles, angoixants, amb el cor de l’Andrea bategant al límit de les seves forces. Finalment, un vespre fred del mes de febrer va arribar un avís: hi havia un donant adequat… a Mallorca! Es va posar en marxa la complexa maquinària del procés de trasplantament.

La delicada operació va requerir moltes bosses de sang. El Banc de Sang en disposava i va subministrar-les de forma oportuna. Durant les setmanes prèvies, en previsió de les necessitats, els pares i familiars de l’Andrea havien fet donacions de sang. Sabien que serien necessàries per poder fer el trasplantament. La complexitat quirúrgica era important i el tractament posterior, també. Però la sang era imprescindible en el moment precís.

Tretze anys després –l’Andrea ja en té quinze– els seus pares, tiets i cosines segueixen fent donacions de sang periòdicament, pensant en les nenes, els nens, les dones i els homes… en totes les persones que podran tenir una oportunitat d’anar endavant.

Quant a ICS Catalunya Central

Gerència Territorial de la Catalunya Central. Institut Català de la Salut. Departament de Salut. Generalitat de Catalunya.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Medicaments i tractaments i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.