L’home que sabia plorar

IV concurs relat breuRelat guanyador del IV Concurs de relat breu de salut

Autora: Laura Gavaldà Mestre

–   Passi, passi, senyor..emmhh… Bonshoms. És per un crèdit, no?

El director de l’oficina bancària feia una indicació nerviosa amb la mà sense aixecar la vista dels papers. Però va percebre un perfum familiar que el desconcertà, i aixecà la vista per mirar el seu client.

–   Sí, veurà, vull emprendre un projecte empresarial que…

–   Perdoni, abans que continuï, veig que ha esgotat la prestació d’atur i que no té cap ingrés fix. Comprendrà que això ho complica tot.

La mirada severa per sobre les lents de vista cansada no va fer el desitjat efecte dissuasori en aquell client.

–   Precisament, aquesta situació tan lamentable va ser el detonador del meu projecte. Em sentia tan desgraciat i tan pobre home que tenia moltes ganes de plorar. Però res, ni una llàgrima… no en sabia! Així que ho vaig anar provant a estones mortes fins que, un dia, vaig aconseguir arrencar el meu plor: era rabiós, amarg i fabulós! Des de llavors, ploro una estona cada dia i això m’ha reportat una millora extraordinària en la meva salut física i mental.

–   Miri, no sé on vol anar a parar…

–   Que no ho veu? Els homes no sabem plorar! El meu projecte empresarial és crear una escola per a què els homes aprenguin a plorar!

El director, acostumat a tenir la paella pel mànec, havia emmudit. Aquell client el pertorbava.

–   Cada home té el seu propi plor, únic i indestriable. Vostè, per exemple, té l’aspecte de tenir un plor sensible i viril alhora, d’una gran profunditat, m’equivoco?

Això ja havia passat de mida i, recuperat, el director va decidir acabar aquella conversa absurda.

–   Com li he dit, el seu és un cas complicat. Ens ho revisarem i ja li direm alguna cosa. I ara, si no li sap greu, senyor … emmhh… Bonshoms…

El gest irritat de la mà assenyalava inequívocament la porta.

El client ja havia marxat, però l’aroma estranyament familiar persistia a l’atmosfera del despatx del director, turmentant-lo. De sobte, la va identificar: la colònia del pare, és clar! Que en feia d’anys… En un cop baix, el va envair el record del dia que el pare va morir, fulminat, d’un atac de cor. I ell, per més que ho provà, no va poder plorar.

Un pes horrorós li oprimia el pit, s’ofegava, s’afluixà la corbata. I de cop, va passar: primer va ser un somic, i després, un plor com no n’havia sentit abans cap altre, bell, aspre i poderosament masculí. Sense poder parar, anava sentint com es buidava i com, alhora, li revenia una plenitud que havia anat oblidant entre reunions, balanços i negociacions.

En acabar, va anar fent tentines a rentar-se la cara de llàgrimes i mocs i es va acomodar de nou a la butaca. Va agafar la carpeta d’aquell client i amb la mà encara tremolosa hi va gargotejar un ok i la seva signatura. Sobre la tinta blava, una llàgrima escadussera hi estampà una flor.

Quant a ICS Catalunya Central

Gerència Territorial de la Catalunya Central. Institut Català de la Salut. Departament de Salut. Generalitat de Catalunya.
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Notícies i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.